Kung Fu
Kung Fu 功夫 (gōngfū), també conegut com wushu 武术(wǔshù) o arts marcials, és un dels exemples més coneguts de la cultura tradicional xinesa. Probablement és un dels esports més primerencs i duradors, que combina el múscul i el cervell. A diferència de l’autodefensa i la boxa, el Kung Fu és més holístic, desenvolupant disciplina interna amb tècnica externa.
Els estils més famosos de Kung Fu són Kung Fu Shaolin, Wing Chun, Tai Chi i Qigong. Aquestes arts marcials són molt conegudes fins i tot fora de la Xina, gràcies als grans mestres com Bruce Lee que van promoure la seva difusió a Occident.
Història del Kung Fu
La teoria del Kung Fu es basa en la filosofia clàssica xinesa. Al llarg de la llarga història, s’ha desenvolupat com una combinació única d’exercici, autodefensa pràctica, autodisciplina i art.
S’estima que el Kung Fu xinès es remunta a la societat primitiva. En aquell moment la gent feia servir garrots per lluitar contra les bèsties salvatges. De mica en mica van anar acumulant experiència en defensa pròpia. Quan va començar la dinastia Shang (1600-1046 aC), la caça es considerava una mesura important de l’entrenament del Kung Fu… Més informació sobre la història del Kung Fu.
La teoria del Kung Fu
El Kung Fu xinès és un gran sistema de teoria i pràctica. Els valors subjacents al Kung Fu són l’harmonia i la pau. Són tècniques de combat i d’autodefensa que no tenen res a veure amb la violència.
El Kung Fu requereix disciplina i autocontrol, sense pau interior i harmonia del cos és difícil practicar correctament els exercicis i les seqüències. Molts dels estils es basen en les teories filosòfiques del Yin i el Yang pròpies del taoisme, combinant exercicis destinats a enfortir el cos, amb pràctiques per a l’energia vital interior que es diu Qi.
En esports com atletisme, esports de pilota, aixecament de peses i boxa, un atleta generalment ha de retirar-se de la participació total als 30 anys. Les lesions sofertes durant anys de participació esportiva activen a una edat primerenca podrien afectar la nostra capacitat per continuar fent exercici a la vida posterior. Al Kung Fu xinès, però, es fa una distinció entre Kung Fu “extern” i “intern”. Es diu que “Al Kung Fu extern, exercites els teus tendons, ossos i pell; al Kung Fu intern, entrenes el teu esperit, el teu Qi i la teva ment”. I així, el Kung Fu intern pot continuar més tard a la vida, quan el cos extern s’afebleix.
Estils de Kung Fu: Classificació
El Kung Fu no és un art marcial únic, sinó que inclou diferents escoles, estils i pràctiques. Molts porten el nom del mestre que els va desenvolupar, uns altres pel tipus d’arma utilitzada o l’animal que inspira els moviments. És difícil donar una llista completa de les arts marcials xineses, precisament per l’enorme varietat d’estils diferents.
Hi ha dos tipus principals de classificació de Kung Fu xinès, una basada en lorigen geogràfic de lestil i una altra basada en el tipus dentrenament.
Segons origen geogràfic – nord i sud
Pel que fa a l’origen geogràfic dels estils de Kung Fu, el punt de referència és el Riu Groc. Per tant, trobem els estils del Nord (Bei quan) i els estils del Sud (Nan quan).
Els estils de Kung Fu del nord es caracteritzen per l’ús de diferents tipus de puntades de peu i moviments més llargs: això es deu a l’estatura generalment més alta dels habitants d’aquestes regions de la Xina.
Els estils de Kung Fu del sud, per altra banda, impliquen moviments més curts principalment de les extremitats superiors. Les escoles del sud tenen com a avantpassats les antigues tècniques de combat cos a cos als vaixells, que durant segles van ser el principal mitjà de transport al sud de la Xina.
De fet, tots els estils d’arts marcials tenen un component intern i extern que es complementen, com els principis de Yin i Yang a la base de tot Kung Fu.
